domingo, 30 de enero de 2011

L'Objectiu de la Política és fer a la gent una mica més feliç

Aquest dissabte es va celebrar a Canovelles el Consell de Federació de la JSC del Vallès Oriental. El Carles, el seu primer secretari, em va convidar a fer la Cloenda de la jornada. La veritat és que va ser un dissabte força intens que va començar a les 7 del matí i a les 8 de la tarda encara no s'havia acabat. I a sobre, l'Andrea, la meva companya, que sempre m'ha recolzat en tot, em respecta enormement i té paciència amb la meva frenètica activitat es trobava a casa amb 39 de febre.

No em vaig preparar res. Al creuar la porta del partit i veure tants joves, vaig pensar: I que els explico jo ara? Quan em van donar la paraula vaig mirar aquells joves que em miraven silenciosament esperant que digués alguna cosa interessant. De sobte, vaig veure'm allà a mi mateix 30 anys enrere, reunit amb altres joves i parlant de política. Però en unes circumstàncies molt diferents, en clandestinitat. Era la època en què fins i tot respirar sense permís estava prohibit i penat, i vaig començar a parlar, sense tenir un discurs organitzat. Més aviat, era una reflexió en veu alta, un pensament intern que es verbalitzava. I aquesta reflexió va ser la següent: Com vaig iniciar-me en la política, què em va portar a fer-ho? Van haver dos motius importants.

El primer va ser l'escola, jo era alumne de l'escola pública de Canovelles Generalísimo Franco (anys després, Bellulla) una escola Nacional-Catòlica, fidel seguidora del règim. Vaig estar allà fins als 12 anys. A partir d'aquesta edat ens portaven a la nova escola del Jacint Verdaguer (en aquella època Jacinto Verdaguer) on ens esperaven tota una colla de mestres joves, impulsors de la renovació pedagògica i seguidors del moviment de "l'Escola Nova Catalana". Res a veure amb l'anterior escola. La diferència era clara, aquells nous mestres confiaven i apostaven pels nens i nenes de Canovelles i s'havien proposat fer-nos feliços, fer-nos pensar, i reflexionar lliurement. I una cosa més important encara, fer que confiéssim en nosaltres mateixos, en les nostres potencialitats, que tot i haver-nos-les negat durant anys, les teníem. Es tractava de descobrir-les. Tots els nens érem de famílies humils, les quals intentaven que a través de l'educació tinguéssim un futur millor al què havien tingut ells. Però en aquell futur no entrava, perquè s'entenia que era inaccessible per a nosaltres, anar a la Universitat. Aquells mestres ens fan fer lliures i ens van fer veure que teníem potencialitats i que el nostre futur també depenia de nosaltres mateixos, del nostre esforç, la nostra feina... i molts de nosaltres van arribar a la Universitat.

L'altre motiu, que hem va iniciar a la política van ser les últimes cincs condemnes a mort que va signar el General Franco. Aquelles sentencies van impactar-me. I vaig començar a moure'm per evitar-les, amb manifestacions, mítings, repartició de propaganda, pancartes... Les mobilitzacions foren espectaculars i allò em va fer pensar que el vell dictador no arribaria a executar-les. Però no va ser així. D'aquesta manera va començar tot, així vaig arribar a la conclusió que l'objectiu a la vida era ser feliç a través de la llibertat. Però si vivim en comunitat, aquesta felicitat individual s'aconsegueix a través de la felicitat de la comunitat a la qual pertanyem; més sanitat, millor educació, més esport... per a tothom, pels que poden pagar-s'ho, però sobretot pels qui no poden.

Aquesta idea ha marcat la meva vida fins avui. Des de la meva feina, els grups de teatre, les entitats culturals, educatives i veïnals a les quals he estat vinculat, i avui des de l'Alcaldia, intento donar passos endavant, aportant el meu gra de sorra per obtenir més llibertat i per tant, que siguem més feliços.

Així entenc la política i així, vaig dir a aquells joves i espero que la entenguin ells. Els vaig encoratjar a que vagin per feina i creguin en la il·lusió, lleialtat i sobretot, rebel·lió, inconformisme, utopia... tot es possible si ho treballem i estem convençuts que és necessari


José Orive Vélez.

jueves, 20 de enero de 2011

Un dinar molt important

Al llarg dels darrers mesos he anat a dinar als menjadors escolars de les escoles públiques que tenim a Canovelles. En aquest dinars comparteixo taula amb els estudiants canovellins que es queden a migdia a dinar a la seva escola, així com amb els professors i els representants de les Associacions de Mares i Pares de cada centre educatiu. D’aquesta manera puc comprovar quin servei estem donant als nostres veïns més petits, tastant de primera mà el menjar i comprovant l’estat de les instal·lacions de les nostres escoles públiques.

Per a mi es tracten d’uns dinars molt importants, ja que puc sentir-me com a un usuari més d’aquest servei, ja que, sense cap mena de dubte, no es el mateix rebre referències que viure-ho en primera persona. Us ho dic sincerament, es menja molt bé a les nostres escoles.

Igualment, penso que el bon servei educatiu que reben els nois i noies de Canovelles són un reflex de la intensa tasca que desenvolupen els equips directius i mestres dels diferents centres, així comi els pares i mares integrats a les diferents associacions de Mares i Pares. En aquests dinars gaudeixo d’una sobretaula on, de forma distesa, els mestres i els pares i mares m’expliquen els seus neguits i opinions respecte del seu centre educatiu. Són moltes vegades petites qüestions que mai no seran grans titulars de premsa, però tenen una gran rellevància que radica en la seva quotidianitat, ja que un petit problema que es percep diàriament es torna important.

En educació és important que tots anem a una, i que tant les diferents administracions, tan Ajuntament com Generalitat, treballem de la mà amb els professionals de l’educació i els pares dels alumnes, com a màxims responsables de l’educació integral dels nostres infants i joves. Ja que el nostre nens i nenes representa el nostre futur, i és el nostre tresor més preuat, res nos ens ha de fer defallir en la tasca de procurar-li la millor educació possible.

lunes, 17 de enero de 2011

Un cafè amb l'alcalde

Tot va començar de forma molt simple i casual. Quan passejo per Canovelles acostumo a portar sempre un full en blanc i un bolígraf. Primer per apuntar totes aquelles coses que veig i que crec que no estan bé o han de millorar-se, també, aquelles altres que estan bé i s'han de potenciar. Però sobretot perquè, normalment, els veïns em paren pel carrer per comentar alguna cosa, proposar alguna cosa, etc. i si no m'ho apunto se'm pot oblidar.

Doncs bé, un dia que tenia molta pressa un veí em va aturar al carrer i va començar a comentar-me diverses coses. En no poder-li atendre en el moment, li vaig dir: Mira, quedem un dia, ens prenem un cafè i parlem tranquil.lament d'això. Llavors vaig apuntar-me el seu telèfon i l'endemà el vaig trucar per quedar i prendre el cafè promès. Ell ho va acceptar i em va dir: el prenem a casa, convidaré a més veïns i parlarem. I així va ser, vaig anar a casa seva, on hi havia uns vuit veïns més, prenent el cafè amb unes pastes.

L'experiència va ser genial. L'amfitrió estava content, ja que tenia a l'alcalde a casa seva, la resta de veïns també, ja que sense presses podien parlar de forma informal amb la màxima autoritat del poble. Però el que va quedar més satisfet de l'experiència vaig ser jo.

Primer sents una mica de vergonya ja que estàs envaint la intimitat d'una altra persona, la seva casa. Potser aquesta vergonya en el meu cas és una mica més accentuada, perquè encara que la gent no s'ho cregui sóc bastant tímid, sobretot al principi. Aquesta vergonya inicial passa ràpid i comença una conversa distesa, relaxada, i sobretot sincera. Veig que és una oportunitat única perquè els veïns i veïnes puguin explicar la seva a l'alcalde, tot allò que els preocupa i, sobretot, per a mi, és un moment únic per conèixer aquelles coses que inquieten o preocupen els meus conciutadans i també de poder explicar aquelles coses que no tothom coneix o entén i estan passant a Canovelles. Una trobada informal, sense ordre del dia previst ... no us podeu imaginar la quantitat de coses que es posen sobre la taula per debatre i discutir. A partir d'aquest primer "cafè amb l'Alcalde" van anar sortint altres fins que un dia es va publicar a la premsa. Així que animo a altres veïns a posar-se en contacte amb mi i convidar-me a un cafè a casa seva.

Des de llavors s'ha repetit aquesta experiència en més de vint ocasions (al C / Riera, C / Indústria /, Sequia, Mare de Déu del Pilar, Joaquim Blume, Moli, Rupit, etc, etc.) I totes elles han estat entranyables. Però sobretot hem arribat a la conclusió que el dia a dia i el futur del nostre poble l'hem d'anar fent entre tots, que és necessària la corresponsabilitat entre els veïns i l'Ajuntament. Per tant, evidentment, sobre els temes exposats arribem a acords, compromisos per ambdues parts, els veïns i jo. Aquesta setmana he estat a casa de la Núria del C / Freixa i en Casa de la Lali del carrer Jacint Verdaguer. a elles dues i a tots els altres vull agrair la seva hospitalitat així com l'oportunitat única, i excepcional, que m'han donat, per poder estar una mica més a prop dels meus veïns.

Gràcies.

jueves, 6 de enero de 2011

La primera vallesana és de Canovelles

Aquest dilluns vaig anar a visitar amb el regidor d’Esports, Joan Isern, a la primera vallesana, que és de Canovelles, a l’Hospital de Granollers per felicitar als pares, als quals vaig regalar un ram de flors. La Sara, que es va mostrar molt espavilada i atenta durant la visita, va néixer per cesària després de que la seva mare sortís de comptes el passat 23 de desembre. “No ens esperàvem que la nostra filla fos la primera recent nascuda de l’any al Vallès Oriental ja que el part es va retardar més d’un setmana”, va dir la Rebeca Cano, mare de la petita.