Llegeixo els titulars de la premsa
d’avui, que són el mateixos des de fa temps, i de veritat que ja cansen:
·
PPC, C’S, i UPyD denuncien el simposi “Espanya contra
Catalunya” per incitar l’odi.
·
ERC supedita els pressupostos a l’acord sobre la pregunta.
·
El Govern descarta que ERC refaci els pressupostos per la
pregunta.
·
Herrera avança de què les preses pot rebentar el procés sobiranista.
·
El Parlament balear aprova que els països catalans no
existeixen.
·
L’ANC i Rcat reclamen un enunciat inequívoc de la pregunta.
·
Rajoy esgrimeix l’esperit de concòrdia de Mandela per
apel·lar a la unitat d’Espanya.
·
El Govern eludeix la polèmica amb ERC sobre la consulta.
·
Forcadell: no ens serveix que la pregunta digui “Estat
propi” perquè no significa res.
…………..
i així fins a l’esgotament.
Ahir, com tots els dimarts i dijous,
vaig rebre els veïns que volien parlar amb mi. Després de llegir la premsa i veure
la sala del meu despatx plena de gent vaig pensar que vindrien tots molt
preocupats per la consulta, la pregunta, la bandera, la independència, la
unitat d’Espanya…
Però sorprenentment no va ser així.
Els meus veïns i veïnes venien a parlar amb mi per altres motius: no podien
pagar la hipoteca i es trobaven en un procés de desnonament, se’ls havia acabat
la prestació d’atur i no cobraven res, no podien pagar el material escolar dels
seus fills, tenien la nevera buida i uns fills que alimentar, una mare ja gran
al llit amb un Alzheimer avançat i no la podien atendre, una malaltia crònica i
no els tenien diners per als medicaments, un avi que amb la seva pensió havia
de mantenir als seus fills i néts... Gent que pateix, que se sent culpable del
seu fracàs quan en realitat en són víctimes...
Acabo les visites, em quedo sol en
el meu despatx, en silenci, i encara sento les llàgrimes que aquest dimarts i
tots els dimarts i dijous vessen els meus veïns
i angoixats, tristos, sentint-se culpables.
Miro els titulars de la premsa que tinc sobre la taula i em pregunto:
mentre arriba o no la terra promesa, el paradís, qui m’ajuda a donar respostes
als problemes reals de la meva gent?
I del meu llibre, quan se’n parla?
Entre les
piles de papers que hi ha sobre la taula veig la carpeta de l’avantprojecte de
Llei de Reforma de l’Administració Local que em recorda insistentment que no
tinc competències en polítiques d’ocupació, ni en promoció econòmica , ni
en serveis socials ,
ni en educació, ni en polítiques de gènere, etc... llavors qui s’ocupa del meu
llibre. Els que diuen que haurien de fer-ho estan ocupats amb un altre llibre
que no té res a veure amb el meu.
Vull i exigeixo que es parli del meu llibre!!
José Orive Vélez
Alcalde de Canovelles
